POOR THINGS

Una de les pel·lícules de l'any és Pobres criatures, una paranoia de mides colossals d'un director d'aquests genis de l'abstracte. En una situació normal no l'hauria arribat a veure mai, però em cridava molt l'atenció la interpretació de l'Emma Stone, estel·lar, que li ha valgut un bon grapat de premis, entre ells, l'òscar d'aquest any (un dels pocs que vaig encertar).

Parlant d'encerts, el fet de veure-la a trossets ha ajudat a no tenir la sensació de pèrdua de temps que hauria tingut si hagués estat les dues hores seguides. I és que és una anada d'olla brutal, però s'ha de reconèixer que té coses interessants: la com ja he dit, interpretació de l'Emma Stone, així com també els decorats de colors que ajuden a donar-li aquest aire de bogeria però que són molt bonics i bojos, i també alguns dels diàlegs que es donen a terme. La trama també té el seu què. Un doctor que es podria dir sense problemes Frankenstein dos, agafa el cos d'una dona embarassada que s'ha suïcidat. Li treu la criatura i li trasplanta el cervell i la reanima. Així, tenim un cos de dona amb un cervell de nadó. L'experiment consisteix en seguir la seva educació i creixement mental, cosa que evidentment dona lloc a situacions inversemblants i còmiques a la vegada. De seguida es concentra en el despertar sexual i això la porta a descobrir nous mons. 

Al final acaba sent una paranoia increïble i que et deixa sense paraules més d'un cop. Estem davant d'una d'aquelles pel·lícules que alguns titllaran d'obra mestra i altres persones de presa de pèl. Jo em considero una mica al mig (però tirant a l'estafa, tot i que les característiques bones són de molt pes.) El personatge del doctor d'en William Dafoe també és digne de menció. Està com un llum, i les seves explicacions de la seva infància, plena d'abusos de son pare, explicades com les explica et deixen constantment en fora de joc per la seva manca d'emoció. Segurament els extraterrestres de Mars attacks es van inspirar en els seus experiments per la seva pel·lícula (recordem les barreges de persona amb gos, per exemple). Aquí tenim un ànec-porc i al final un home-ovella. Sobren comentaris.

SETMANA TRÀGICA

Pim, pam, pum... i patapam. En una setmana es disputaven quatre partits de futbol d'importància enorme, cada un en la seva mida. Alguns decisius, altres mig decisius i algun altre emocional. Però tots quatre ens feien estar pendents de la pilota, amb nervis i estats alterats un cop acabats. I un darrere l'altre, hem anat caient esclafats per la crua realitat.

Dimarts i dimecres era el torn de la Champions League. El Barça masculí, després d'una temporada irregular i desesperant en força trams, havia guanyat el totpoderós PSG a París. Ningú s'ho esperava, això. Van fer un bon partit, van controlar els francesos, i van acabar amb un meritori i il·lusionant 2 a 3. Aguantar el partit de tornada, unes semifinals assequibles (At. de Madrit o Dortmund), i més d'un ja es veia a la final, emulant aquell Madrit horrorós que va quedar quart a la lliga i va ser campió d'Europa. Doncs primera decepció. El Barça va ser el què havia estat tot l'any, i ajudats també per l'àrbitre, ens van fotre un correctiu d'1 a 4. La sensació no va ser la mateixa d'altres desfetes europees, havíem donat a cara; però el resultat final, el mateix. Patacada.

I com molts culers, tan important és que guanyi el Barça com que perdi el Madrit. El City d'en Pep, actual campió, duia un 3 a 3 de l'anada. El partit va ser un atac i gol. Bé. Un atac i no-gol. Els blancs, classificats per penals. Quin desastre.

Tot i la tristesa de dimarts, alguns comptaven que el cansament del Madrit del dimecres els afectaria quan diumenge es jugués el clàssic. I així ho va semblar. 0 a 1, 1 a 1. 1 a 2, 2 a 2. En molts moments del partit, el Barça dominava el Madrit. I les ajudes de l'Àrbitre (quin escàndol... gol fantasma, targetes no tretes...) no impedien que penséssim que en trauríem alguna cosa de profit. Però el Madrit és el Madrit. Últim minut, i 3 a 2. Lliga sentenciada. Any en blanc i al racó de pensar.

I he deixat el tercerpartit cronològicament parlant pel final, perquè en el fons, és el que més mal m'ha fet dels quatre, i això que és l'únic que encara es pot arreglar. Semifinals de Champions anada a Montjuïc, Barça-Chelsea. Les mateixes semis que l'any passat, però començant a casa. A mi personalment, aquest factor no em feia gens de gràcia. Un bon Chelsea podia aguantar bé, i després jugar-s'ho a Stanford Bridge. Amb el què no comptava és que l'equip femení fes un dels pitjors partits de l'any. No van controlar gens la pilota, no feien ocasions, errades clamoroses... i també un arbitratge penós (era e primer cop que es xiulava l'himne de la Champions amb el femení, i així ens va anar). El Barça pot remuntar perfectament un 0 a 1 a Londres. Dos partits seguits jugant malament és difícil. Però només cal que el Chelsea torni a jugar bé. Estic preocupat. Tinc confiança en remuntar, però estic preocupat. No les tinc totes. I veient-les jugar dissabte, i després veient el Lió, no sé si ens convé anar a Bilbao i que ens tornin a guanyar fent més gran la ferida. Però bé, anem a jugar i intentar capgirar l'eliminatòria. I que en Jonatan sàpiga moure i sacsejar l'equip, enlloc d'esperar que les noies ho solucionin tot per la seva qualitat.

TIERRA INCÓGNITA

Així com l'anterior sèrie familiar visualitzada, The secrets of Sulphur Springs, liquido les dues temporades en una sola entrada en el blog, al contrari de l'habitual. Sembla que algunes de les sèries que em vaig guardant a la llista de visionables, les afegeixo pel resum de la trama, que sembla prou interesant. Aquesta tenia el punt afegit de poder ser vista en família. Però és evident que per molt interessant que pugui semblar una història, en qüestió de tv o cinema, ha d'haver alguna cosa més: bon muntatge, interpretacions, desenvolupament, efectes, so... Cal dir que en aquest cas, una bona idea acaba sent poc reeixida per la manca de tots els altres aspectes.

No vull semblar classista, però m'agradi o no, estic massa influenciat per les grans superproduccions nord-americanes, així que una sèrie de fantasia, misteri o ciència ficció que no vingui d'allà, ja parteix amb desavantatge. I els ianquis fan moltes merdes, eh, això també; però fan tanta quantitat de sèries, que la proporció de bones és més gran que en altes països. Tenim l'exemple de l'ecspanyola "El barco", que la segona temporada ha quedat sense acabar. ara també n'estic veient una altra d'aquesta nacionalitat, "La zona", que després de dos capítols em plantejo si continuar o no.

Tierra incógnita és una sèrie argentina, que del que primer peca és el so. No sé què passa amb les sèries amb el so original, que no se sent res de res, no s'entén què diu. I no perquè sigui castellà argentí. El castellà de Castella tampoc s'entén. Però és evident que és un hàndicap important. Després del xoc de veure que costa seguir els diàlegs, en el fons, com deia, la trama sembla interessant, almenys com a sèrie juvenil de misteri. Dos germans que volen descobrir què els va passar als seus pares, desapareguts en un parc d'atraccions de terror del qual eren propietaris. Ja us dic que un parc d'atraccions abandonat és un escenari terrorífic de primera divisió. A partir d'aquí, un monstre que devora persones, una llegenda antiga de les tribus índies de la zona, secrets, desaparicions... però al final, tot poc sustentat. Bones idees però poc pressupost o bàsicament mitjans precaris, perquè els escenaris són bons, però sempre cada escena està envoltada d'una àuria de cutre.

Al final, distracció senzilla però almenys, per fi, quan s'acaba la segona temporada, s'acaba la sèrie! Que morin els finals en tararí i continuarà!

YELLOWJACKETS

Déu n'hi do. Una sèrie molt interessant, que per molt crítiques criticones que pugui tenir, personalment ja la col·loco a dalt de tot del podi. The yellowjackets explica la història d'un equip femení de futbol, que té un accident d'avió i es passen any i mig perdudes enmig d'un bosc a les muntanyes. Els deu episodis combinen el què els va passant allà (ferides, alimentació, relacions...) juntament amb la vida de quatre de les supervivents vint-i-cinc anys després. Cada una d'aquestes quatre ha fet el seu camí, però es retroben degut a unes circumstàncies especials que provoquen els diferents conflictes de les trames i subtrames. Cap d'elles parla mai del què va passar realment a les muntanyes. Hi ha coses que ja ens les imaginem, que és que totes no tornen i que es van haver d'alimentar. L'ombra de la tragèdia dels Andes, ara un altre cop de moda per "La sociedad de la nieve" plana sobre elles tota l'estona, tot i que aquí encara mengen algun animal abans, i "viuen" en una cabana.

La sèrie m'ha agradat des del minut u, tant per la part dels 90, on anem veient com han de sobreviure a la muntanya, com per la part actual, amb les diferents paranoies de les quatre protagonistes. Fins a l'últim segon no es desvetlla que almenys hi ha una cinquena de viva. Caldrà veure la segona temporada. Cal dir que la part actual compta amb dues estrelles, la Juliette Lewis i la Christina Ricci, elevant la interpretació de tot el grup en cada una de les escenes. Els traumes viscuts van apareixent de mica en mica, i no se'ls poden treure de sobre. Una d'elles, drogaadicta quan recau contínuament per oblidar; una altra, totalment oposada, enmig de les eleccions a senadora, però que de nit perd els sentits i es torna salvatge; una tercera, família teòricament feliç però amb infidelitats; i la quarta, ben sonada.

A la part de les joves, també hi ha de tot, la líder que no ho és tant, l'amiga a l'ombra que s'ha tirat el novio de la seva amiga, la religiosa, la punkie, les lesbianes... També hi ha un entrenador amb elles, a qui han de tallar la cama després de l'accident, i els fills d'un altre dels tècnics. Les pors, els dubtes, les intencions de salvar-se... tot va passant capítol a capítol, amb bon ritme i sense perdre en cap moment l'interès. Genial.

De vegades em costa molt triar entre les sèries que tic a la llista de "preferides". Les veig que estan allà però em costa començar-les, acabo anant a jugades segures. Quan trobo encerts com aquests, l'alegria es dobla.